OT arriba als diaris

El fenomen Operación Triunfo està a la baixa. Lluny han quedat ja aquells anys de les primeres edicions, que van causar un impacte social sense precedents. Bisbal i Bustamante no van tenir que fer pràcticament res: participar en el concurs els va donar fama i discs de per vida.
Set anys després, la inèrcia televisiva ha portat a Telecinco a continuar emetent el programa. Ara ja no importa com es canta, sinó la polèmica que siguis capaç de generar. Ja no és un concurs de música, sinó un reality show al més pur estil Gran Hermano. Viu i alimenta la seva audiència de personatges com Risto Mejide, un publicista intel·ligent que ha sabut com rendibilitzar la seva participació al programa, i de nenes malcriades que només volen sortir a la televisió. Les cançons són el de menys, i la major part del programa està format per capítols de la convivència entre plors i baralles.
Tot i així, tristament, els mitjans segueixen fent-se ressò. Ha estat una sorpresa trobar avui, a la web d’un dels diaris més venuts a Catalunya, una entrevista amb una de les concursants expulsades. En concret, un article de més de 1300 paraules, amb vídeo inclòs. “Me gusta que me paren y me halaga”, diu Tania G, una de les expulsades. Segurament no s’ha parat a pensar perquè la paren. Ni una sola vegada va saber cantar una cançó sense desafinar, però va ser un personatge força conegut arrel de la possible relació amb una altra noia del programa. El periodista la convida a reflexionar sobre la seva vida, la fama i el reality en si, com si es tractés d’algú important. Un concurs absurd, esperpèntic que els mitjans s’entesten en seguir promocionant. Però el pitjor de tot no és que un diari es permeti publicar una cosa així a primera plana de la seva web, sinó el fet que, si realment ho fa, és perquè el lector ho demana. I demà, comprovaran com, segurament, serà una de les noticies que ha obtingut més entrades de tot el dia.

60 anys d'Israel

Després de la Segona Guerra Mundial, les Nacions Unides, arrel de la internacionalització del conflicte àrabo-israelià, havien arribat a la conclusió que la única forma de pau entre els pobles de les terres de Palestina passava per fer una divisió del territori. Al novembre de 1947, recomana, per tant, la creació d’un Estat jueu i d’un Estat àrab, a més d’una zona sota control internacional, que comprenia els espais sagrats com Jerusalem. Aquesta resolució és rebutjada pels àrabs i criticada pels sionistes. Tant uns com altres veuen en aquesta divisió fortes pèrdues de drets sobre terres que consideren seves. La resolució no serà mai aplicada i desencadenarà una guerra civil, que provoca la fugida de més de mig milió de palestins.

En aquest context, el 14 de maig de 1948, David Ben Guiron, dirigent socialista del moviment sionista, proclama la independència de L’Estat d’Israel. Es funda així el primer estat jueu, a la terra de Palestina, després de segles de lluites. Poques hores més tard, com ja havia anunciat posteriorment a la última resolució de l’Assemblea General de les Nacions Unides, Gran Bretanya es retira, després d’haver administrat des de finals de la Primera Guerra Mundial les terres d’Orient Mitjà.

Amb la creació d’aquest Estat, els sionistes, moviment iniciat per Teodore Helz a finals del segle XIX, veuen materialitzada la seva voluntat de trobar una terra pels jueus. No obstant, lluny de instaurar la pau, la creació d’ Israel va continua generant conflictes i no va relaxar la situació a l’Orient Mitjà. La nit següent a la proclamació d’independència, els països àrabs confrontants van ocupar immediatament Palestina. Els enfrontaments entre àrabs i israelians van continuar sent constants, culminant el 5 de juny de 1967 amb la Guerra dels Sis Dies, que suposa el punt més alt del sionisme, ja que Israel aconsegueix un gran part de les Terres de Palestina. Aquesta guerra pronostica un futur dur, immers en una situació permanent de conflicte.

Seixanta anys més tard més de tres milions d’immigrants jueus han seguit els somnis de Theodor Herz i han arribat a Palestina. Des de la proclamació de la independència, la població d’Israel ha pasta de 806.000 habitants a més de 7 milions. Mentre que els jueus nascuts a Israel constituïen el 35% de la població, ara són el casi el 70%. L’aniversari de la independència va ser rebut com una festa a Israel, on milers de jueus van sortit al carrer per celebrar-ho. Mentre, els palestins, van rememorar la Nagba (catàstrofe) que va suposar l’expulsió i la fugida de milers de ciutadans a partir del 48. Els conflictes per protegir les fronteres continuen i el repte és el mateix que fa mig segle, tant per àrabs com per jueus: aconseguir la convivència en pau dels dos Estats i el cessament de la violència.

Telma i el dret a la intimitat

Qui no coneixia Telma Ortiz, ara ja sap qui és. Fa uns dies, la germana de la Princesa d’Astúries va interposar una demanda a més de 50 revistes, diaris i televisions per, segons ella, “defensar la seva vida privada”. Telma porta anys assistint a actes oficials i tant ella com la seva família han passat a formar part de la “família” real i per tant, són personatges de la vida pública, amb les avantatges (que són moltes) i els inconvenients que això comporta.
Si la premsa a Espanya fos de més qualitat, cap periodista s’interessaria realment en el que fa, amb qui te fills o de què treballa. Però la realitat és una altra, els ciutadans volen aquest tipus d’informació i ella no es ningú per decidir el que es publica i el que no.
Com era d’esperar, una jutge de primera instància de Toledo ha denegat avui les mesures demanades per la cunyada del Príncep. La jutge argumenta que, independentment dels rangs de parentiu entre ella i la Princesa, tant Telma com la seva parella són personatges públics, ja que han reconegut que assisteixen a actes que sí tenen aquesta projecció. En el món del periodisme (sobretot en premsa rosa) sempre s’ha qüestionat el límit entre el dret a la intimitat i la llibertat d’expressió. En aquest cas, al tractar-se d’un personatge com aquest, s’ha considerat que la llibertat dels mitjans era superior. A més la jutge ha considerat que no s’havia vulnerat la seva intimitat i que en cap moment s’havia posat la seva vida en perill.
Molts han descrit aquesta actuació de Telma com “ganes de cridar l’atenció”. El cert és que, si el que volia era realment que es deixés de parlar d’ella, hauria d’haver suposat que aquest rebombori que ha creat la perjudicaria enlloc d’ajudar-la. Ara, a més de la doble projecció publica que s’ha creat, haurà de pagar 42.000 euros de despeses judicials. Telma Ortiz hauria de saber que ser part de la família real comporta també alguns perjudicis. I més en un país on, per desgràcia, s’acaba donant més projecció informativa a la vida d’alguns personatges intranscendents que als veritables problemes socials.

Sarkozy i els mitjans de comunicació

El President francès Nicolas Sarkozy considera que els mitjans de comunicació tenen la culpa dels seus problemes i de la seva baixa popularitat. Continua així la seva lluita i pressió contra els mitjans que no li son fidels.

Segons recull avui un article publicat a El País, Sarkozy ha declarat que la premsa “no l’ajuda”. En concret, ha carregat contra l’Agència France Presse (AFP) a la que ha acusat de tractar la informació de forma parcial. El President es queixa de que AFP no hagi recollit una nota de premsa publicada pel seu partit en la que s’atacava a la que va ser la seva rival en les eleccions presidencials de fa un any, Ségolène Royal. En aquesta nota es fa patent que Royale ha estat condemnada per un tribunal laboral a pagar salaris endarrerits als seus col•laboradors. Sarkozy ha demanat explicacions i, a partir d’aquest fet ha declarat que vol obligar a AFP a recollir “tots” els comunicats que parlin del govern , partits polítics i sindicats. L’agència estatal es defensa dient que, òbviament, són una agència de noticies i no una màquina de difondre comunicats.

Sarkozy s'ha caracteritzat en aquests primer any de presidència per la seva intensa vida privada, que ell mateix s'ha encarregat de difondre en els mitjans que li ha interessat. Resulta curiós que el President, que havia promès defensar la qualitat de la informació a França, posi ara en dubte només la feina d’aquells mitjans que el critiquen. De mentre, Paris Match ha publicat aquesta setmana un extens reportatge sobre el seu primer any de govern, amb unes fotografies escollides directament per Carla Bruni, dona de Sarkozy. Aquest intent de manipular la premsa que no controla, només fa que agreujar la crisis en la que està sumit aquest sector des de fa temps.

Gurb

Cap al gener de 1939 sis soldats de Gavà són destinats a una línia defensiva de les tropes republicanes, muntada al voltant de Gurb (Osona). Les forces franquistes, però, ja són incontrolables i quatre d’aquests soldats perden la vida per l’impacte d’un projectil. Els dos supervivents comuniquen el lloc de la mort i les famílies demanen traslladar els cossos, enterrats en el terreny d’una masia. Se’ls denega el permís. Des d’aleshores els descendents de Gabriel Ivern, Antonio Olivella, José Roig i Juan Soler visiten la fossa periòdicament i fa anys que sol·liciten l’exhumació.
Quasi setanta anys més tard, Gurb serà la primera fossa on es realitzarà una exhumació, com a prova pilot del Projecte de Llei de fosses que ha presentat la Generalitat. Es farà paral·lelament a la tramitació parlamentaria de la llei, per no haver d’esperar mesos a establir una metodologia model. Aquest projecte preveu que les exhumacions només es puguin realitzar a petició dels familiars dels desapareguts o d’entitats sense ànim de lucre. Les despeses correran a càrrec de la Generalitat.
Es calcula que a Catalunya hi ha unes 180 fosses comunes, la majoria de soldats anònims. A partir d’ara es podrà reconèixer la dignitat d’aquestes persones i fer efectiu el dret dels familiars a tenir informació. No obstant, només s’estudiaran les peticions que constin de proves documentals, amb indicis suficients que justifiquin l’existència de la fossa.

Darfur Now

La semana pasada el CCCB organizó unas jornadas sobre Darfur, enmarcadas en el programa “Geografía de las crisis olvidadas”, que se inició en 2007. Es un caso aislado, porque en occidente prácticamente nadie trata estos temas. Darfur es uno de esos dramas humanos, como el de Somalia, Uganda o el Congo, que cuestionan la ética de la comunidad internacional y que a nadie le interesa mencionar.

Unos pocos proyectos minoritarios intentan sacar a la luz, cada uno a su manera, la situación que se vive en estos países en conflicto permanente. Darfur Now es un ejemplo de este tipo de trabajos. Se trata de un documental de Ted Brown sobre la situación de esta zona del Sudán, contada a partir de seis personajes, desde perspectivas completamente distintas. Al margen de que el proyecto sea criticable, está claro que hoy por hoy es una de las pocas formas de informar a la población occidental sobre lo que los medios y la comunidad internacional tratan de esconder. Lamentablemente no es suficiente. No solo las imágenes, los análisis y las informaciones que nos llegan son escasas, sino que sorprende que ni siquiera la implicación (siempre cuestionable) de algunos actores tan conocidos como es el caso de George Cloony no haya conseguido sacar a la luz pública ni tan solo la punta del iceberg de la crisis humanitaria que vive en este país.

África apenas interesa a los medios y hoy tenemos un caso muy claro en la prensa española. Unos piratas somalíes han secuestrado un pesquero español y La Vanguardia dedica parte de la portada y la primera página de su sección Internacional a explicar los detalles de este secuestro. A continuación un pequeño artículo, de menos de media página, informa sobre conflicto permanente entre las distintas fuerzas de este país, que carece de estado desde 1990. Y eso es todo. Nadie sabe nada sobre Somalia y a nadie parece interesarle.

Comencem...

Res millor que una asignatura de la carrera per acabar de forçar-me a començar, per fi, un blog en condicions…(o això s'intentarà)