60 anys d'Israel

Després de la Segona Guerra Mundial, les Nacions Unides, arrel de la internacionalització del conflicte àrabo-israelià, havien arribat a la conclusió que la única forma de pau entre els pobles de les terres de Palestina passava per fer una divisió del territori. Al novembre de 1947, recomana, per tant, la creació d’un Estat jueu i d’un Estat àrab, a més d’una zona sota control internacional, que comprenia els espais sagrats com Jerusalem. Aquesta resolució és rebutjada pels àrabs i criticada pels sionistes. Tant uns com altres veuen en aquesta divisió fortes pèrdues de drets sobre terres que consideren seves. La resolució no serà mai aplicada i desencadenarà una guerra civil, que provoca la fugida de més de mig milió de palestins.

En aquest context, el 14 de maig de 1948, David Ben Guiron, dirigent socialista del moviment sionista, proclama la independència de L’Estat d’Israel. Es funda així el primer estat jueu, a la terra de Palestina, després de segles de lluites. Poques hores més tard, com ja havia anunciat posteriorment a la última resolució de l’Assemblea General de les Nacions Unides, Gran Bretanya es retira, després d’haver administrat des de finals de la Primera Guerra Mundial les terres d’Orient Mitjà.

Amb la creació d’aquest Estat, els sionistes, moviment iniciat per Teodore Helz a finals del segle XIX, veuen materialitzada la seva voluntat de trobar una terra pels jueus. No obstant, lluny de instaurar la pau, la creació d’ Israel va continua generant conflictes i no va relaxar la situació a l’Orient Mitjà. La nit següent a la proclamació d’independència, els països àrabs confrontants van ocupar immediatament Palestina. Els enfrontaments entre àrabs i israelians van continuar sent constants, culminant el 5 de juny de 1967 amb la Guerra dels Sis Dies, que suposa el punt més alt del sionisme, ja que Israel aconsegueix un gran part de les Terres de Palestina. Aquesta guerra pronostica un futur dur, immers en una situació permanent de conflicte.

Seixanta anys més tard més de tres milions d’immigrants jueus han seguit els somnis de Theodor Herz i han arribat a Palestina. Des de la proclamació de la independència, la població d’Israel ha pasta de 806.000 habitants a més de 7 milions. Mentre que els jueus nascuts a Israel constituïen el 35% de la població, ara són el casi el 70%. L’aniversari de la independència va ser rebut com una festa a Israel, on milers de jueus van sortit al carrer per celebrar-ho. Mentre, els palestins, van rememorar la Nagba (catàstrofe) que va suposar l’expulsió i la fugida de milers de ciutadans a partir del 48. Els conflictes per protegir les fronteres continuen i el repte és el mateix que fa mig segle, tant per àrabs com per jueus: aconseguir la convivència en pau dels dos Estats i el cessament de la violència.

Telma i el dret a la intimitat

Qui no coneixia Telma Ortiz, ara ja sap qui és. Fa uns dies, la germana de la Princesa d’Astúries va interposar una demanda a més de 50 revistes, diaris i televisions per, segons ella, “defensar la seva vida privada”. Telma porta anys assistint a actes oficials i tant ella com la seva família han passat a formar part de la “família” real i per tant, són personatges de la vida pública, amb les avantatges (que són moltes) i els inconvenients que això comporta.
Si la premsa a Espanya fos de més qualitat, cap periodista s’interessaria realment en el que fa, amb qui te fills o de què treballa. Però la realitat és una altra, els ciutadans volen aquest tipus d’informació i ella no es ningú per decidir el que es publica i el que no.
Com era d’esperar, una jutge de primera instància de Toledo ha denegat avui les mesures demanades per la cunyada del Príncep. La jutge argumenta que, independentment dels rangs de parentiu entre ella i la Princesa, tant Telma com la seva parella són personatges públics, ja que han reconegut que assisteixen a actes que sí tenen aquesta projecció. En el món del periodisme (sobretot en premsa rosa) sempre s’ha qüestionat el límit entre el dret a la intimitat i la llibertat d’expressió. En aquest cas, al tractar-se d’un personatge com aquest, s’ha considerat que la llibertat dels mitjans era superior. A més la jutge ha considerat que no s’havia vulnerat la seva intimitat i que en cap moment s’havia posat la seva vida en perill.
Molts han descrit aquesta actuació de Telma com “ganes de cridar l’atenció”. El cert és que, si el que volia era realment que es deixés de parlar d’ella, hauria d’haver suposat que aquest rebombori que ha creat la perjudicaria enlloc d’ajudar-la. Ara, a més de la doble projecció publica que s’ha creat, haurà de pagar 42.000 euros de despeses judicials. Telma Ortiz hauria de saber que ser part de la família real comporta també alguns perjudicis. I més en un país on, per desgràcia, s’acaba donant més projecció informativa a la vida d’alguns personatges intranscendents que als veritables problemes socials.

Sarkozy i els mitjans de comunicació

El President francès Nicolas Sarkozy considera que els mitjans de comunicació tenen la culpa dels seus problemes i de la seva baixa popularitat. Continua així la seva lluita i pressió contra els mitjans que no li son fidels.

Segons recull avui un article publicat a El País, Sarkozy ha declarat que la premsa “no l’ajuda”. En concret, ha carregat contra l’Agència France Presse (AFP) a la que ha acusat de tractar la informació de forma parcial. El President es queixa de que AFP no hagi recollit una nota de premsa publicada pel seu partit en la que s’atacava a la que va ser la seva rival en les eleccions presidencials de fa un any, Ségolène Royal. En aquesta nota es fa patent que Royale ha estat condemnada per un tribunal laboral a pagar salaris endarrerits als seus col•laboradors. Sarkozy ha demanat explicacions i, a partir d’aquest fet ha declarat que vol obligar a AFP a recollir “tots” els comunicats que parlin del govern , partits polítics i sindicats. L’agència estatal es defensa dient que, òbviament, són una agència de noticies i no una màquina de difondre comunicats.

Sarkozy s'ha caracteritzat en aquests primer any de presidència per la seva intensa vida privada, que ell mateix s'ha encarregat de difondre en els mitjans que li ha interessat. Resulta curiós que el President, que havia promès defensar la qualitat de la informació a França, posi ara en dubte només la feina d’aquells mitjans que el critiquen. De mentre, Paris Match ha publicat aquesta setmana un extens reportatge sobre el seu primer any de govern, amb unes fotografies escollides directament per Carla Bruni, dona de Sarkozy. Aquest intent de manipular la premsa que no controla, només fa que agreujar la crisis en la que està sumit aquest sector des de fa temps.